Quan patim ansietat, estrès, conductes obsessives o trastorns mentals és molt difícil que ens puguem curar a nosaltres mateixos sense cap ajuda. Per què? Doncs senzillament perquè cada persona habita dins la seva pròpia ment i és impossible sortir-ne. Per tant, és alhora impossible que cadascú s’analitzi de manera imparcial com si es tractés d’una altra persona. Som presoners de la nostra ment, mai ens podrem veure des d’una perspectiva que no sigui la que ens hem format nosaltres mateixos amb el pas dels anys i la influència de molts factors com ara l’educació, la família, les amistats i les experiències, entre d’ altres.
Si creus que pots solucionar els teus problemes interns parlant-ne amb persones properes, no comparteixo la teva opinió.
No és el mateix fer teràpia psicològica que parlar amb una persona de confiança, com ara un familiar o un amic. Tot i que la comunicació amb persones en qui confiem és molt positiva, no es pot comparar amb un procés de teràpia psicològica. En primer lloc, perquè, per molt que un amic et vulgui ajudar, ell o ella també forma part de la situació. De la mateixa manera que en el paràgraf anterior afirmava que les persones no podem ser imparcials amb nosaltres mateixes, tampoc ho poden ser aquells que ens envolten.
Les persones del nostre entorn són part implicada en la nostra situació, això no significa que siguin les causants o culpables de les nostres afeccions, si no que sempre tindran judicis de valor, sentiments o emocions que interferiran en els consells que ens vulguin donar. En segon lloc, les persones que conviuen amb nosaltres no són professionals de la psicologia. No podran prestar-nos les eines necessàries per a cada moment del nostre procés, per molt bones que siguin les seves intencions. Això sí, comptar amb el recolzament de les persones en qui més confiem és imprescindible perquè la teràpia sigui exitosa.
En la meva experiència personal, la teràpia m’ha ajudat a veure moltes coses de les que jo mateixa no me n’adonava i, així, poder treballar-les.
He fet diferents teràpies des de que era petita i he passat per moltes fases, però pel que fa al tractament de l’ansietat, la teràpia congnitiva – conductual és la que més m’ha ajudat fins a dia d’avui. Principalment, es basa en racionalitzar la visió distorsionada que les persones obsessives i ansioses com jo tenim del món. En el meu cas particular, tinc tendència a magnificar els problemes, a anticipar totes les coses que poden ocórrer en situacions futures, a témer els canvis i les conseqüències que aquests poden portar a la meva vida, a pensar que els altres em jutgen de manera injusta. En definitiva, m’obsessiona tenir el control de tot el que passa a la meva vida, ja sigui a nivell personal, laboral o en les meves relacions amb familiars i amics.
Tendeixo a imaginar tot allò que ha per venir, és a dir, a inventar les coses com a mi m’agradaria que ocorreguessin. Com, per desgràcia, les coses no surten sempre com volem, el fet d’haver-les imaginat a la perfecció, fa que m’endugui grans disgustos quan succeeixen de manera diferent a com jo les havia plantejat. La frustració que aquest fet em provoca és tan intensa que m’afecta a nivell anímic i també físic, amb somatitzacions corporals com ara la síndrome del còlon irritable. Val a dir que aquests símptomes físics també es manifesten en períodes de nervis, de canvis o d’alts nivells d’estrès. Per descomptat, les tendències obsessives i propensió a l’ansietat afecten molt de prop les meves relacions amb els altres, ja sigui la parella, els amics o la família. El fet de tenir unes expectatives tan altes sobre totes les facetes de la meva vida em fa sentir sovint tensa, irritable i ser molt exigent amb les persones que m’envolten, tant com ho sóc amb mi mateixa.
Per tots aquets motius, la teràpia cognitiva – conductual m’ajuda a encarar d’una altra manera les expectatives respecte tot el que passa a la meva vida.
Dit d’una altra manera, m’ajuda a veure el món des d’una visió més realista. Una de les eines que m’ha aportat aquest tipus de teràpia són els processos de racionalització mentals. Com la pròpia paraula indica, es tracta de racionalitzar aquelles situacions diàries que ens han afectat especialment, és a dir, que ens han causat ansietat, frustració, estrès, canvis d’humor, etc. Cal posar sobre paper què ha passat, com ens ho hem pres i una alternativa racional que vegi els fets des d’una perspectiva més neutra que no involucri les nostres opinions personals.
Repetint aquest exercici i molts d’altres que es recomanen durant la teràpia, es pretén aconseguir una visió del món més real, sense que els imprevistos diaris es converteixin en obstacles insuperables, sense que una discussió esdevingui la fi d’una relació, sense que el dia a dia es faci insuportable perquè no compleix les expectatives que havíem imaginat. És evident que no és un procés senzill, ni fàcil, ni curt. És més aviat una marató, una cursa de fons sense fi, ja que es tracta d’adoptar aquest pensament racional com una manera més sana de prendre’s la vida. La finalitat de la teràpia és aprendre una nova forma d’enfrontar les situacions que ens causen ansietat o que ens obsessionen. Primer de la mà d’un psicòleg i, més tard, per nosaltres mateixos gràcies a tot el que haurem interioritzat.
Com jo, sé que hi ha molta gent que pateix ansietat i conductes obsessives, però ho veu com un defecte que cal amagar als altres.
Jo els diria que, si ho amaguen, el problema es farà més i més gran. Les afeccions mentals segueixen sent un tabú encara que visquem ja al segle XXI. Tot i que és cert que cada cop està més acceptat, moltes persones són reticents a acudir al psicòleg. No és fàcil obrir-se a algú que no coneixes però, precisament per aquest motiu, acaba sent més fàcil. No es tracta d’un amic ni familiar, sinó d’algú imparcial que podrà ajudar-te des d’una posició neutral.
La meva experiència m’ha demostrat que capficar-se en voler superar els problemes interiors o mentals un mateix tant sí com no és un error. És millor deixar-se ajudar i treballar de valent amb l’ajuda de la teràpia per aconseguir que viure la vida sigui un plaer i no una tortura.